Ramon Salas i Ricomà, arquitecte i tarragoní de soca-rel, dibuixant i artista consumat de cabdal academicisme, aprengué les primeres traces de l’ornamentació i la perspectiva amb l’acadèmic Bernat Verderol i Roig, que durant anys va impartir el seu mestratge a Tarragona, i amb Ramon Roig i Rodon, acadèmic, dibuixant, il·lustrador de llibres i coneixedor del dibuix lineal. Salas i Ricomà ja des de ben jove va destacar pel seu talent per les formes geomètriques i per al dibuix ornamental.
Nasqué a Tarragona, en el si d’una família modesta, el 20 d’abril de 1848, fill del llauner Pau Salas i la seva muller Tecla Ricomà, fou batejat a la parròquia de Santa Maria de la Catedral, tal i com consta en el llibre de baptismes, al foli 630.
Salas i Ricomà inicià els seus estudis a les escoles públiques de la capital, durant un temps va estudiar al Seminari, i es matriculà a L’institut General i Tècnic de Tarragona. Cursà estudis d’arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, portat per la seva gran passió arquitectònica i per les seves brillants qualificacions, allí es llicencià en Ciències Exactes l’any 1869, i obtingué el títol d’arquitecte en el curs de 1873. Un cop acabats aquests estudis, retornà per dedicar-se a l’ensenyament com a professor de matemàtiques al col·legi de Tarragona de primera i segona ensenyança, situat al magatzem d’aixetes i vidrieria d’Agustí Virgili al carrer de Martí d’Ardenya, on anys després fou catedràtic i posteriorment director. Alhora que es dedicava a la tasca docent, també exercia d’arquitecte: un dels seus primers treballs fou la construcció de la plaça de toros de Tarragona, construïda i inaugurada l’any 1883, durant les festes de Santa Tecla, i de la qual va ser accionista i possiblement, també per aquest treball, obtingué la plaça d’arquitecte municipal.
Com a arquitecte, contribuí a la recuperació del patrimoni arqueològic tarragoní, molt especialment a través de la Societat Arqueològica Tarraconense (SAT), de la qual fou soci des de 1875 i tresorer des de 1901.
L’any 1876, la SAT el designà com a comissionat per a supervisar els treballs de restauració que s’havien de fer en el mosaic de la Medusa trobat a la pedrera del port, peça de la qual era propietària l’esmentada societat. Aquell mateix any fou novament escollit com a comissionat per tal que valorés quines eren les parts del monestir de Poblet que necessitaven una intervenció més urgent, valoració que havia de facilitar l’impuls que l’Arqueològica volia donar a la restauració de l’edifici cistercenc.
Ja com a membre de la directiva de la SAT, realitzà més tasques per a aquesta entitat com la valoració el 1902 d’uns terrenys per a la construcció del futur museu arqueològic que l’entitat promovia, o com a membre de la comissió creada per la SAT per a l’adquisició d’objectes arqueològics per al museu.
El 1883 fou nomenat arquitecte municipal i com a tal dirigí la reforma i ampliació del museu arqueològic (1895). Anys després, redactà el projecte del nou museu que volia construir-se en els terrenys que l’Ajuntament havia ofertat a l’estat l’any 1915 sobre el llavors passeig de Santa Clara. A Ramon Salas es deuen la barana del balcó del Mediterrani, el basament del monument a Roger de Llúria (1889), l’antic edifici de les germanetes dels pobres, l’edifici de l’audiència provincial de la plaça del Pallol, l’ermita de la Salut (1908), el convent de les Carmelites Terciàries, l’església del Serrallo, el teatre de l’Ateneu de la classe obrera de Tarragona, l’Ajuntament de Valls, la Cambra de la Propietat Urbana, de l’any 1899, la casa Castellví de la Rambla, així com altres mansions que es troben a la Rambla, com és el cas de la construcció l’any 1907 de la seva casa a la Rambla, una construcció neogòtica, amb elements del modernisme i del xorigueresc, etc. Alguns dels seus treballs urbanístics, són el traçat actual de la carretera nacional a la seva entrada a la ciutat fins la rambla nova i l’estudi sobre l’enxamplament del nucli urbà de Tarragona.
Durant el temps que ocupà el càrrec municipal, posà especial cura en el control dels solars on es treballava, vetllant per les restes arqueològiques que hi poguessin aparèixer. També li devem la làpida que es troba a la part dreta de la façana de l’Ajuntament, la qual grafia la planta del circ romà sobre el traçat dels carrers i les cases actuals.L’any 1890 fou nomenat arquitecte provincial, i passà a ser vocal de la comissió de monuments, des d’on es pogué dedicar de ple a les restes del monestir de Poblet abandonat i malmès arran dels moviments de 1835. Al mateix temps treballà en la restauració de Santes Creus. Com a fruit d’aquesta dedicació aparegueren sengles guies sobre els monestirs, com per exemple: Guía histórica i artística del Monasterio de Poblet, Tarragona, 1893; Guía histórica i artística de Santes Creus, Tarragona, 1894; Resumen de la Guía histórica i artística del Monasterio de Poblet, Tarragona; 1914. Quatre anys després, el 1894, fou nomenat arquitecte diocesà i realitzà diverses tasques de restauració a la catedral amb motiu del congrés catòlic que hi tingué lloc. Posteriorment en realitzà d’altres de millora i de construcció de diferents dependències com ara el vestidor del Capítol i la reforma de la sagristia, i intervingué així mateix en la creació del museu diocesà.
Un nou càrrec se sumà als que ja exercia, el d’arquitecte del Ministeri de Foment per a la zona de Catalunya i Aragó. D’aquesta època destaquen les obres que dirigí de consolidació del fonaments de la basílica del Pilar a Saragossa, així com altres projectes públics a Calahorra, Tortosa, Casp i Valls. Pels seus mèrits, fou nomenat “Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica” i acadèmic de la “Real Academia de Bellas Artes de San Fernando”.
Els seus dies finalitzaren a Tarragona el 4 d’abril de 1926 descansant el seu cos al costat del de la seva germana Dolors Ricomà, a la tomba nombre 12 de la placeta que hi ha al final de la via de Sant Joan del cementiri de Tarragona, l’arxiu personal i professional d’en Ramon Salas, es troba a l’Arxiu Diocesà de Tarragona. Com anècdota, l’escultor Fèlix Ribas, va immortalitzar la figura de l’arquitecte tarragoní a la part posterior dels vestidors canonicals, i que trobem baixant les escales que donen accés al claustre de la Catedral, aquest fet segurament es deu a que Fèlix Ribas i Ferrer, sempre va ser l’escultor preferit de l’arquitecte, del qual sempre tingué suport i ajut.