Benvolguts devots de sant Magí, Els goigs de sant Magí en una de les seves estrofes diuen: “Cada mariner vos te, devoció molt singular, per xo a visitar-vos bé sempre que ha de navegar, i després que ha fet la via, torna a visitar-vos gojós”. No se si es compleix al peu de la lletra el que canten els goigs, però el que si remarca aquesta estrofa és la arrelada devoció que tenien a sant Magí aquells avantpassats nostres que sortien a la mar i que la majoria vivia aquí a la part alta de Tarragona, abans que existís el barri del Serrallo com a tal. Resta palesa la protecció del sant amb la col·lecció d’exvots i presents que es conserva aquí, especialment les barquetes que pengen del sostre i els quadres pintats amb escenes de salvaments i guariments, que asseveren la devoció professada pel sector mariner i pescador de la nostra ciutat. D’aquí deu arrencar també aquesta tradició de la missa primera a les 5 del matí, i per això molts serrallencs, junt amb els altres devots, fidels a la tradició, venim, a aquesta hora matutina, a celebrar aquesta eucaristia en honor de Déu Nostre Senyor, demanant que, per mitja de Sant Magí, patró i protector nostre, continuï guardant a la ciutat de tota adversitat i mai no ens manqui la seva ajuda.
En aquesta hora també molts monestirs de les nostres contrades enceten el cant de lloança de matines (l’Ofici de lectura), tot lloant Déu i contemplant les meravelles que fa a favor nostre. Una de les característiques de l’oració cristiana és la lloança, ans que tot lloem Déu, que ens ha revelat el seu amor i ens ha cridat a ser part del poble sant. I en tota oració de l’Església, sempre, abans de demanar res, lloem Déu i reconeixem que tot ho rebem d’Ell. Estic quasi convençut que Sant Magí, ermità con era, també deuria llevar-se a aquesta hora primera per lloar Déu i demanar-li que no manques la seva ajuda, en les vicissituds de la vida quotidiana, a tots aquells que en mig dels tràfecs de les ciutats i pobles començaven la seva jornada.
Segons ens explica la tradició: “sant Magí fou un anacoreta de la muntanya de la Brufaganya que durant la persecució de l’emperador romà Dioclecià, després de ser tancat a la presó de Tarragona, d’on escapà miraculosament, fou degollat prop la cova on vivia i on va rebre sepultura el seu venerat cos”. Si va ser perseguit i tancat a la presó és perquè deuria despuntar d’alguna manera la seva persona i deuria ser considerat un element perillós de cara a la propagació de l’evangeli, així ho recullen els goigs en una de les seves estrofes: “No volgué estar ocultada / Llum tan clara en una cova, / predicàveu la Llei nova / que Jesucrist ens ha dada; / molta gent es convertia / deixant sos antics errors”. No hauríem d’oblidar mai el que ens recorda aquesta estrofa i que l’evangeli també ens diu: “Vosaltres sou la llum del món… ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots el qui son a casa” els màrtirs son, certament, testimonis de la fe donant la vida, però abans han estat testimonis de la fe vivint-la dia a dia i anunciant-la amb la seva manera de viure. La fe ha configurat la seva vida, i fixeu-vos que no dic: ha configurat la seva vida cristiana, com si hagués una doble vida. Per els creients en Jesucrist no hi ha una vida cristiana i una vida… diguem-ne natural, material. No. Per els deixebles del Crist la vida ha de ser viscuda des de l’Evangeli, l’Evangeli hauria de configurar tota la nostra vida. Tenim el perill de fer la vida a compartiments, és un perill real, i em sembla que més seriós del que ens pensem. Les conseqüències d’aquesta manera de fer son desastroses per la nostra vida: no perdonem, no respectem l’altre si no pensa com nosaltres, som intransigents amb els altres, però prou en sabem de buscar excuses per justificar la nostra manera de fer, guardem rancúnia al cor, ens creiem mes bons que els altres i no ens veiem els nostres defectes, ni fem res per corregir-los. Així podríem anar engreixant la llista. Viure la vida a trossos sense unitat porta a perdre la sal de la que també ens parla l’Evangeli: “Si la sal perd el gust, amb que la tornaran salada? Ja no es bona per a res, sinó per llençar-la fora i que la gent la trepitgi” Repeteixo i tan de bo sant Magí ens ho claves al cor: la vida ha de ser viscuda des de l’Evangeli, l’Evangeli hauria de configurar tota la nostra vida. Aquest és el gran exemple que ens donen els sants.
No voldria però acabar l’homilia sense considerar un element que crec que és essencial en la festa de sant Magí i que esdevé tot un signe característic de la festa: L’aigua. Ens diuen els goigs: “Als qui us feien tan gran mal / veient-los morir de set / traguéreu com a perfet / una font medicinal; que de tota malaltia / curi el qui espera en Vós” L’aigua, l’aigua sempre ha estat i es essencial per la vida, sense aigua tot resta mort. Aquells botxins que, segons la tradició, Sant Magí va abeurar, amb l’aigua que feu brollar de les fonts que colpejar amb el gaiat, satisferen la seva set corporal. Tan de bo haguessin satisfet una altra set! La set de l’esperit que tots tenim necessitat també de satisfer. Aquesta aigua doncs, que brolla d’aquelles fonts de la Brufaganya esdevenen un signe del que la persona necessita. L’home deleja la felicitat, la busca, molt sovint vol satisfer la seva set i no sap a on hi ha l’aigua de la vida. Sabem que l’aigua que satisfà la set només es la que brolla del costat obert de Crist. L’aigua del baptisme que ens regenera i ens dona la vida nova que ve de Déu. Per això l’aigua de sant Magí, ha de ser un record i un sagramental d’aquesta altre aigua que regenera i dona la vida veritable. Busquem doncs i anhelem l’aigua veritable, sabem on és i qui és; Jesús ens ho diu: “Si algú te set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l’escriptura: Del seu interior brollaran rius d’aigua viva.” Sant Magí tenia aquesta aigua en el seu interior, era l’aigua que el sostenia en la lluita de cada dia. Demanem doncs a sant Magí que no ens manqui mai aquesta aigua viva, que sempre l’anhelem. Sabem on és, com diu sant Joan de la Creu: “Se molt bé on és la font que brolla i corre, se molt bé on és la font, tot i que és nit fosca”.
Que sant Magí guardi i protegeixi tots el ciutadans de Tarragona, els creients i els que no ho son. Ell que sempre ha intercedit davant Déu per la ciutat, vetlli per tots els estaments de la ciutat, autoritats, administracions publiques i serveis, guardi els pescadors en la seva feina i els aconsegueixi bona pesca i protecció en totes les seves contingències, protegeixi els pagesos, les industries siguin netes i donin feina a tothom, que no manqui a ningú allò que necessita per viure i que ens faci a tots solidaris amb els més pobres, que ens ajudi a estimar a tothom, encara que sigui els nostre enemic, així ho feu ell donant de beure a aquells que el duien a la mort. I sobretot, seguint el seu exemple, lloem sempre i amb tot el cor a Aquell que ens dona la vida, Jesucrist Senyor Nostre, a qui sigui donada la gloria i l’honor pels segles dels segles. Amen.
Mn. Joaquim Gras.